Barreres urbanes: la realitat dels mataronins amb diversitat funcional

Els col·lectius amb mobilitat reduïda topen amb murs d’accessibilitat a Mataró. La ciutat ha d’evolucionar per ser menys hostil

L’empatia és un valor fonamental perquè la convivència i la vida en societat funcionin. Aquesta setmana, des de la Revista Iluro hem fet un exercici que recomanem a tots els nostres lectors i lectores. Ens hem posat a la pell de les persones amb mobilitat reduïda que viuen a casa nostra, i hem pogut comprovar com d’hostil i de difícil és afrontar cada sortida al carrer. Jordi Porta, Pilar Pujol i José Martínez, membres de l’associació DiverMataró, entitat que treballa per millorar l’accessibilitat a la ciutat, ens van preparar un recorregut pels barris del Centre, l’Eixample i Peramàs.

Tothom qui ens va acompanyar anava amb cadira de rodes i el cert és que la passejada va esdevenir una constant topada amb barreres i murs arquitectònics: graons impossibles de superar als passos de zebra, molt pocs comerços amb accés adaptat, cruïlles amb poca visibilitat i parcs i places sense entrades preparades per a persones amb cadira de rodes. Un ciutadà que pateix una problemàtica de mobilitat no necessita que el seu municipi li recordi, constantment, que ha de dependre d’altres per moure’s amb una certa independència. No disposar d’una ciutat adaptada al cent per cent fa molt mal a aquest col·lectiu.

Primer, l’obliga a circular en certs moments per la calçada, davant l’impossibilitat de pujar a les voreres o transitar per certs carrers; després, l’aïlla socialment, creant pors i rebuig a sortir de casa.

Una aventura diària

“Sortir cada dia de casa és una aventura, perquè mai saps què et pots trobar… Voreres estretes o inclinades, baixants mal construïts on et quedes encallat o incivisme de la gent aparcant cotxes damunt de la vorera, i un llarg etcètera”. Qui parla és Jordi Porta, veí de Mataró i resident al carrer Sant Sadurní. En Jordi va amb cadira de rodes i reconeix sentir “frustració” quan veu que “la majoria de comerços” de la seva ciutat compten amb esglaons a l’entrada que li dificulten molt l’accés. “Ja saps a quins establiments ets benvingut i a quins no. Quan preguntes el motiu pel qual no hi ha un accés adaptat, tot són excuses”, lamenta.

Porta és una de les persones més actives a la ciutat a l’hora de denunciar les males condicions d’accessibilitat que té Mataró. No li importa caure o fer-se mal per demostrar que cal redissenyar molts espais del municipi per tal d’obrir-los a les persones amb mobilitat reduïda. Durant la nostra passejada amb ell, Porta va quedar encallat a les voreres en múltiples ocasions i inclús va aixafar una de les rodes de la seva cadira patint un accident a la Ronda Barceló, un dels punts negres de la ciutat pel que fa a l’accessibilitat. “A mi m’ha caigut la meva cadira de 110 quilos a sobre. La vorera del meu carrer és molt estreta i, després de patir una topada, vaig quedar estès a terra amb tot aquest pes al damunt. L’Ajuntament diu que la vorera compleix amb els requisits d’amplada, però ja m’agradaria veure què faria la gent si es veiés en la mateixa situació que vaig patir jo”, recorda Jordi Porta.

Agafar consciència

Segons en Jordi, per fer evolucionar el model de ciutat de Mataró i fer-la més accessible, “seria molt positiu que tothom entengués què significa anar amb cadira de rodes”. Porta no fa referència a la idea teòrica, sinó a la pràctica. “Penso que si tothom passés un sol dia assegut en una cadira circulant per Mataró, podrien veure la realitat diària a la qual ens enfrontem”, afirma el nostre protagonista. Per Jordi Porta, “no té cap sentit el fet de no poder gaudir amb ple dret” dels carrers de la seva ciutat. “Jo sóc un ciutadà més. Pago impostos, igual que una persona de mobilitat plena. M’agradaria gaudir dels mateixos drets”, ens trasllada. Porta, a més, reconeix “sentir hostilitat i discriminació” cada cop que trepitja el carrer i ens deixa una reflexió final colpidora: “A Mataró hi ha carrers comptats on la meva xicota i jo podem passejar junts agafats de la mà. No hi ha espai per a dues cadires de rodes circulant en paral·lel”.

La missió de DiverMataró

L’associació DiverMataró busca, precisament, recollir les múltiples problemàtiques d’accessibilitat que té la nostra ciutat per tal de canviar-les. José Martínez en forma part i ens explica quina és la filosofia del col·lectiu. “A Mataró no hi ha cap associació de persones amb diversitat funcional que busqui implantar la filosofia que nosaltres tenim. Normalment, la gent està acostumada a les associacions destinades a oferir als seus membres un espai per fer activitats. Nosaltres volem anar més enllà. Volem normalitzar al col·lectiu de diversitat funcional dins de la ciutat”, relata.

Per aquest motiu, des de Diver s’ha començat a “batallar” per la qüestió de “l’accessibilitat”. L’associació busca ser un altaveu potent que contribueixi a “integrar totes les tipologies de diversitat funcional dins d’una societat inclusiva, diversa i normalitzada”.

La por a sortir

‘Us fa por sortir al carrer’. Aquesta és una de les preguntes recurrents que, durant la nostra passejada per Mataró, vam formular a en José Martínez, la Pilar Pujol i en Jordi Porta; els tres mataronins que han volgut demostrar que la ciutat no està preparada per viure assegut en una cadira de rodes. “Vius amb una sensació de precaució constant. Por tampoc és la paraula, però sí que cada cop que surts al carrer ho fas amb molt de respecte i prudència. Sobretot perquè hi ha ocasions on no tens més remei que circular per la calçada. En el meu estat, patir un accident o una caiguda pot ser fatal”, reconeix José Martínez.

Parlant de la por, en José ens introdueix una nova problemàtica que cal tenir en compte: la de l’aïllament social. “Existeixen molts graus de diversitat funcional i de discapacitat. Hi ha persones com en Jordi que són valentes i que tenen la força necessària per superar la majoria de barreres arquitectòniques amb les quals topem. Però n’hi ha d’altres que no tenen aquesta fortalesa i, si no poden sortir al carrer amb garanties, opten per aïllar-se i quedar-se a casa”, exposa Martínez.

Una vivència col·lectiva

Una altra de les persones implicades en canviar la situació de Mataró pel que fa a l’accessibilitat és Raquel Valenzuela, educadora social mataronina. El seu testimoni ens ajuda a situar el marc teòric de la problemàtica i a entendre com és d’important que tots els ciutadans assumim la responsabilitat col·lectiva de capgirar el context actual. “Què podem fer perquè la discapacitat deixi de ser una vivència individual i passi a ser col·lectiva? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. Necessitem incloure la discapacitat en les diferents diversitats que tenim a la societat i normalitzar-la”, reivindica Raquel Valenzuela.

L’educadora social ens recorda que “els carrers no són un element natural”, que “els hem fet nosaltres” i que “acaba sent l’ésser humà amb mobilitat normalitzada qui posa barreres a les persones que tenen la discapacitat”. Segons Valenzuela, ha arribat l’hora de ser valents, “de prendre partit i d’intentar solucionar-ho”.

Normalitzar i no canviar

Quan parlem de discapacitat, explica la Raquel, ho fem a partir del “llenguatge mèdic”. “S’identifica una anomalia que surt de la normalitat estadística. Les persones que la pateixen queden fora de la normalitat i, des del model biomèdic, s’intenta canviar la seva situació física mitjançant un tractament mèdic o una cadira de rodes”, relata. “Però quan entres de ple en el món de la discapacitat t’adones que hi ha un vessant social molt important, on les relacions i elements com l’arquitectura hi juguen un paper clau. Per què no ens relacionem igual amb persones amb diversitat funcional, discapacitat intel·lectual o amb gent que va en cadira de rodes? Potser perquè tot el context social que ens envolta està dissenyat d’una manera en la qual aquests col·lectius topen amb moltes més dificultats per establir relacions socials. Si el simple fet de sortir al carrer es fa difícil, generar vincles es complica molt”, sentència Valenzuela.

Res de la Revista Iluro, esperem que tots els murs urbans que hem detectat creïn l’empatia necessària per canviar la realitat actual de Mataró. Necessitem una ciutat més oberta i accessible, i on la discapacitat no estigui associada a la manca de llibertat ■

Adjuntem un mapa interactiu dels diferents punts de la ruta. Podeu afegir punts a tot Mataró on cal millorar l’accessibilitat per a persones amb diversitat funcional