Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats
Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní
En Quirze Perich i Iglésies, en Perich, és el flabiolaire que ha fet ballar els gegants durant gairebé quaranta anys i, amb ells, a diverses generacions de mataronins. En Perich era un home menut, fibrós, morè, arrugat, belluguet i lleuger com un esquirol. Sempre havia treballat al camp. Va néixer a Sant Feliu de Buixalleu, a la Selva, el 1896. La seva extraordinària oïda i la facilitat que tenia per recordar les melodies van fer que, des de molt jovenet, entrés a formar part del grup de flabiolaires d’Arbúcies.
Els flabiolaires eren gent de procedència rural i de formació autodidacta. No tenien cap mena de formació musical acadèmica i no sabien solfeig. En Perich, com la majoria dels flabiolaires, no componia les seves melodies, sols interpretava els ritmes més populars de cada moment i, sovint, aquells que els hi sol·licitava la seva audiència.
Els seus instruments musicals eren el flabiol i el bombo. El flabiol és un instrument de vent, curt, de tan sols 20 o 25cm de llargada, que es toca amb una sola mà, generalment l’esquerra. Amb la dreta es percudeix un bombo, el qual es manté en posició vertical gràcies a una banda que es penja del coll en forma de bandolera.
És un fet insòlit que a Mataró, des de fa anys, els gegants han ballat i segueixen ballant amb el so del flabiol i del bombo. Arreu de Catalunya, la música que acompanya als gegants generalment és la dels grallers, la de la cobla o la de l’orquestra. Aquesta és una herència més de les moltes que ens va deixar en Quirze Perich.
El flabiol dels geganters de Mataró és el flabiol d’Arbúcies. Es tracta d’un instrument de fusta, curt, amb el bec cisellat, fet generalment d’una sola peça i que té cinc forats, quatre de superiors i un d’inferior adaptable al gruix del dit polze. Es diferència del que s’utilitza a la cobla en què aquest últim generalment és de dues peces i està dotat de claus que permeten la perfecta oclusió dels forats.
En el seu origen, els flabiolaires eren considerats com els músics dels pobres. Eren aquells músics que llogaven les petites poblacions que no es podien permetre el luxe de contractar una cobla o una orquestra per animar el ball de la festa major o l’aplec del santuari local. També eren sol·licitats per les grans masies rurals, a fi d’amenitzar un casament o algun altre gran esdeveniment familiar.
Des de la popularització del fonògraf, la tasca dels flabiolaires es va limitar a l’acompanyament de gegants, caramelles i bastoners. En el cas d’en Perich sabem que, a més de les del Maresme i de la Selva, el van sol·licitar a moltes festes majors del Penedès. Va ser durant anys el flabiolaire del ball del dragó de Vilafranca i qui acompanyava als bastoners d’aquesta mateixa ciutat. La música dels bastoners de Vilafranca era la mazurca d’en Bordina de Garduix, la mateixa que tocava, i que avui encara es toca, a la nostra ciutat per fer ballar als gegants grossos.
En el repertori mataroní d’en Perich, a més de l’esmentada mazurca, hi havia dues obres més originals d’aquest popular flabiolaire d’Arbúcies: la polca, actualment coneguda com el ball de nous, i el xotis o ball d’en Maneló i la Toneta.
Si el lector està especialment interessat sobre en Perich i la tècnica del flabiol d’Arbúcies, és interessant que llegeixi l’obra ‘En Quirze Perich Flabiolaire’ que van publicar el setembre de 1987 en Jaume Ayats i la Teresa Soler, dos coneguts flabiolaires de Mataró. Moltes de les dades que jo publico en aquesta breu ressenya són extretes d’aquell documentat llibre.
El dia 25 de juliol de 1982, en vigílies de les Santes, la ciutat de Mataró va retre un emotiu homenatge a aquest entranyable músic. Un any després, per les Santes de 1983, va ser l’última vegada que va sortir a alegrar les nostres cercaviles. En Perich va morir el desembre del 1985.
Arbúcies, una població de flabiolaires on en Perich hi anava anualment a animar la seva festa major, li ha fet la millor ofrena que es pot rendir a un geganter. Li han esculpit un nan amb la seva esfinge que surt cada any a ballar pels carrers i les places de la vila al so del flabiol. Potser seria interessant que nosaltres seguíssim el seu exemple.
El dia 12 de desembre del 2015 tots els flabiolaires de Mataró es van reunir en el celler Castellví de la Plaça de Cuba i van oferir un concert dedicat a la memòria del que, segurament, havia estat el mestre de gairebé tots ells ■
