Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats
Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní
L’escriptora Pilar González-Agàpito no va ser la primera dona alcaldessa de Mataró per qüestió de pèls. I quan dic pèls no m’hi refereixo només des d’un punt de vista metafòric, sinó també literal. L’any 2007, els estaments polítics eren molt més masclistes que els d’ara. Si aleshores la Pilar hagués estat dotada de bigoti, barba o algun altre atribut viril segur que hauria estat la principal candidata del seu partit per presidir l’ajuntament de la nostra ciutat. De mèrits n’hi sobraven.
La nostra protagonista ha portat una vida molt activa i ha tocat diverses tecles. Entre aquestes n’hi ha tres en les que ha estat una intèrpret destacada. Són les de mestra, de política i d’escriptora. Aquest singular personatge va néixer en el 1949 en el rovell de l’ou de Mataró. Els vailets d’aquella època la coneixíem com la Pili, la noia de “Ca l’Olivetes”, doncs era l’única noia de tres germans de la família propietària de la popular botiga de la Plaça Xica especialitzada en la venda d’aquests productes. Els d’aquell barri la recordem quan els vespres, tots els dissabtes i sobretot durant els mesos d’estiu ajudava els seus pares a tirar endavant el negoci familiar. Segurament, aquest contacte tan directe amb la ciutadania ha estat la causa que la Pilar esdevingués una persona extravertida, bona negociant i extremadament sociable. Tan sociable que va acabar fent-se socialista.
La botiga de “Les Olivetes” estava ubicada on avui hi ha el bar “Tapas”, un local que encara, després de 50 anys, segueix utilitzant el mateix taulell de marbre on la joveníssima Pili hi despatxava les seves olives.
En aquella època els González-Agàpito eren considerats una gent molt de missa. Fins i tot gosaria a dir que de la crosta. Van ser minyons de muntanya. Els nois sempre rondaven per Santa Maria on hi feien d’escolanets i de catequistes. El seu germà gran, en Jaume, es va fer capellà i actualment és un dels monsenyors que més remena la cua tant pel bisbat com pel Vaticà.
Quan la Pilar González-Agàpito va acabar la secundària optà per dedicar-se al Magisteri, títol que va obtenir a la Universitat Autònoma de Barcelona. En el curs acadèmic 1971-72 se li va presentar l’oportunitat d’entrar a treballar de docent a l’Escola Anxaneta, un centre pioner de l’Ensenyament Actiu que havia estat fundat sis anys abans per un grup de pares inquiets. En aquell moment aquesta escola era l’únic centre docent de la ciutat on s’impartien les classes totalment en català. Recordem que estem parlant d’una època de dictadura i que el “Caudillo“ no morirà fins el novembre de1 1975.
A l’Anxaneta la Pilar s’hi va passar 20 anys. En el seu claustre de professors hi va interpretar tots els papers de l’auca fins arribar a ser-ne la directora. Per les aules d’aquella jove mestra hi van passar una munió de nois mataronins. Segons expliquen aquests, la Pili era una bona mestra.
Després de tants anys dedicats a l’ensenyament, el maig del 1991 es veu obligada a abandonar aquesta professió per entregar-se exclusivament a una altra de les seves vocacions, la política. En Manel Mas havia guanyat les eleccions municipals amb 13 regidors del seu partit d’un total de 15, la qual cosa fa que la Pilar s’hagi de retirar de l’Anxaneta per entrar a la Casa Gran i dedicar-hi 16 anys més de la seva vida. Entre molts altres càrrecs de responsabilitat va ostentar els de regidora d’Educació, regidora de Promoció Econòmica i regidora de Serveis Centrals. També va ser la Presidenta de l’Escola Politècnica de Mataró i la Presidenta del TecnoCampus. Gairebé res!
Segons comenten alguns dels polítics d’aquella època en els tretze anys que la Pilar ser estar regidora amb en Manel Mas es va convertir en la seva mà dreta i, potser ocasionalment, en la seva assessora, si és que alguna vegada a l’alcalde Mas el va assessorar algú. Quan, el 2004, en Mas deixa l’Ajuntament de Mataró per ocupar un escó al Parlament de Madrid ella segueix amb les seves responsabilitats municipals, ara sota el comandament d’en Joan Antoni Barón, el nou batlle de la ciutat.
Al convocar-se les eleccions municipals del 2007, la senyora González-Agàpito , que ja portava 16 anys ininterromputs a l’ajuntament, va creure que era el moment de canviar d’aires. Va deixar definitivament la política municipal per dedicar-se plenament a l’escriptura.
No hi ha cap mena de dubte que tant en la seva etapa de mestra com en la de política la Pilar va ser una gestora molt eficient, cosa que tothom reconeix. Però si alguna activitat l’ha convertit en una mataronina popular és la d’escriptora i més concretament la de cronista de la vida ciutadana de l’última meitat de segle. En aquesta tasca la seva activitat ha estat infatigable. Des de llavors ha publicat gairebé un llibre cada any i tots ells sobre temes mataronins.
Els seus llibres no profunditzen gaire sobre els destacats fets històrics de la nostra ciutat ni sobre els seus edificis i els seus monuments; la Pilar ens parla essencialment de les seves persones. Ens descriu d’una manera admirable com aquestes vivien, dels seus oficis, de la seva forma de pensar, de menjar, de negociar, de divertir i, fins i tot, de morir-se.
Les deu obres que fins ara ha publicat aquesta autora són la conseqüència d’un llarg treball de camp minuciosament entrelligat. Els seus llibres són el resultat de centenars d’entrevistes personals fetes a unes persones concretes de la nostra ciutat, gents de procedències i condicions diverses. La seva lectura pot ser una gran eina per tots aquells que estan interessats en conèixer la vida quotidiana, els fets i miracles i, fins i tot, algunes entremaliadures dels seus més immediats avantpassats ■
