Jordi Carbonell, metge, escriptor i caricaturista mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats
Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià, caricaturista i escriptor mataroní
En Pere Pubill i Calaf, conegut amb el nom artístic de “Peret”, ha estat el gitano mataroní més popular de tots els temps. Va néixer el dia 24 de març del 1935, en un pis de l’habitacle nº 15 del carrer de la Palma, lloc on, des de l’any 2004, hi ha una placa que recorda aquella efemèride.
De nen, en Peret gairebé no va conèixer l’escola. Com era bastant habitual entre les criatures gitanes, el nostre personatge es va criar al carrer. Els seus pares, que es guanyaven la vida fent de venedors ambulants de teles, se l’emportaven, un dia sí i l’altre també, a recórrer places i mercats. Va ser, en aquesta itinerant escola de la vida, i no al davant d’una pissarra, on aquell vailet va adquirir la destresa de contar, de regatejar i de tractar amb la gent, unes tècniques que li serien de molta utilitat al llarg de la seva agitada vida. Ell mateix ens ho explicarà uns anys més tard en una de les seves rumbes més populars. Aquella que va dedicar al seu pare i que diu: “Enredant per allà… enredant per aquí, d’aquesta manera em va pujar a mi”.
A causa de les extraordinàries facilitats que tenia per la música i per empatitzar amb la gent, aviat va demostrar que, en aquestes qüestions, era un nen prodigi. Als 12 anys va formar companyia teatral amb una cosina seva de la mateixa edat, la Pepi, que era la filla del tiet Alfonso, un gitano molt popular que, segons es comentava entre la comunitat caló, era un dels molts fills il·legítims que havia tingut el rei Alfons XIII amb una ballarina gitana.
En Peret i la Pepi, que es presentaven amb el nom de “Los hermanos Montenegro”, van fer varies representacions folklòriques pels envelats flamencs de la costa. També van editar el ser primer disc i van guanyar un important concurs de cant al teatre Tívoli de Barcelona. Es va donar la circumstància que la presidenta de la junta d’aquest concurs era l’excel·lentíssima Sra. Eva Duarte de Perón, l’esposa del president de la República Argentina, que havia vingut en un viatge oficial de 28 dies a Espanya per recolzar la dictadura d’en Franco i aquells precisos dies estava visitant Barcelona. La “Perona” va quedar tan gratament impressionada de la gràcia i del saber fer d’aquelles dues criatures que les va convidar a passar uns dies a l’Argentina.
La família Pubill va viure una bona temporada a Barcelona. Residien en un pis del carrer de Salvadors, gairebé a tocar del carrer de la Cera, en ple barri del Raval, un passatge on hi vivia una nombrosa comunitat gitana. En aquell ambient, en Peret va tenir l’oportunitat d’establir coneixença i amistat amb diversos elements de la faràndula. Entre aquests en Ramón Calabuix i Batista, conegut artísticament per en “Moncho”. En Moncho era un altre cantant caló, cinc anys més jove que ell i també eixerit com un gínjol. Aquest jove artista, aprofitant la morenor de la seva pell, es feia passar per cubà, cosa que li incrementava el prestigi. En Moncho era conegut com el “Rei del bolero”, de la mateixa manera que en Peret ho era com el “Rei de la Rumba”.
De molt jove, en Peret es va casar amb la Fuensanta Escudero (Santa), a la que li dedicarà una de les seves més conegudes cançons, “La Santa”. A la dècada dels cinquanta, quan tenia una vintena d’anys, el nostre personatge va patir un important accident de moto que li fa fracturar seriosament una de les seves extremitats inferiors, ocasionant-li una permanent seqüela. Ell, què era molt presumit, a base d’alces, de talons i de pantalons amples ho va saber dissimular a la perfecció. Encara més, com que era un murri molt espavilat, en va saber treure profit. Molts anys després, ja gran, confessarà als seus íntims que quan, dret damunt d’un escenari, havia de tocar la guitarra, li agradava fer un gest molt característic que molts altres artistes van voler imitar i cap no ho va aconseguir. És el moviment de donar la volta sobre una cama, tot girant l’altra en torn d’aquesta com si es tractés d’un tirabuixó. Ho podia fer, deia, perquè tenia l’extrem inferior de l’altra cama exageradament corbat.
Aquest accident de moto el va obligar a passar-se molts dies reclòs a casa, sense possibilitats de deambular. Una situació que va aprofitar per perfeccionar la seva tècnica de guitarra. En aquells dies és quan va polir el seu conegut “ventilador”, un dels ritmes més característics de la rumba catalana. El ventilador consisteix a combinar el gratament de les cordes amb la percussió del ventre de la guitarra. Segons explicava el mateix Peret, un dels ventiladors més característics de la nostra rumba s’aconsegueix amb la percussió seca amb el palmell dels dits índex, mig i anular de la mà dreta sobre la fusta, seguida de quatre gratades successives i en vaivé, fetes amb la punta dels dits, damunt les cordes de l’instrument, rematades per una segona percussió exactament igual a la primera. Tot, executat a gran velocitat. El reconegut artista mataroní asseverava que una guitarra tocant el ventilador i dos gitanos fent palmes és un dels grans secrets de la rumba catalana.
En els anys seixanta va treballar una bona temporada a Madrid. El van contractar per cantar en “El Duende”, un tablao flamenco que regentaven els coneguts artistes Pastora Imperio i Gitanillo de Triana, una oportunitat que li va permetre donar a conèixer el seu nom arreu de la península. El 1962, en Peret grava el seu primer disc com a professional. També apareix tocant la guitarra a la pel·lícula “Los Tarantos” dirigida per Francesc Garcia Veleta, film que va ser nominat als premis Óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
També als seixanta va voler tornar a visitar el seu estimat Buenos Aires, des d’on va fer una breu escapada a Montevideo. Segons expliquen alguns dels seus amics més propers, aquesta anada a l’Argentina no va ser un viatge artístic. Va ser la celebració d’un cop de fortuna, que li va esdevenir en una de les seves freqüents timbes de joc. Una afició que en Peret tenia fortament arrelada i que més d’un disgust li va ocasionar. Ell mai no va reconèixer el motiu d’aquest viatge. Al·legava que hi va anar per una qüestió de negocis; la de vendre una gran partida de llençols (En l’argot dels jugadors un llençol era un bitllet de mil pessetes).
El 1967 va gravar un dels seus grans èxits, ‘Una lágrima cayó en la arena’, i el 1971, ‘Borriquito como tú’, ambdós amb lletra i música del propi Peret. Se’n van vendre milers de discs. Es van convertir en dues cançons obligatòries a totes les discoteques del país i, com que la seva edició va coincidir en ple boom turístic, aviat es van convertir en dos èxits internacionals.
Va ser seleccionat per representar Espanya en el Festival d’Eurovisió del 1974 amb la rumba catalana “Canta y sé feliz”. El resultat no va ser el que els organitzadors esperaven. Va quedar en la 10ª posició d’un total de 17 representants. Segons alguns crítics, la baixa qualificació obtinguda no era atribuïble al seu intèrpret. Creuen que va ser un vot de càstig europeu a la Televisió Espanyola i a través d’aquesta al règim franquista. Cal recordar que el dia que es va celebrar el festival, el 6 d’abril, feia un mes que la dictadura havia executat amb el garrot vil al jove anarquista català Salvador Puig Antich. Amb molt poca vista, els casposos regidors de TVE no se’ls va ocórrer cap millor idea que la d’escenificar la representació musical com si es tractés d’un d’aquells funerals propis de l’Espanya més fonda. Van fer vestir tant al cantant com els cinc palmeros que l’acompanyaven, tres nois i dues noies, de rigorós color negre. Per a més inri, a la cançó que havien seleccionat per representar a Espanya es reiterava diverses vegades la tornada ”alegria de vivir”. Una expressió molt poc oportuna per aquells dies.
Davant la sorpresa de tothom, el 1985 en Peret va anunciar la seva retirada del món de l’espectacle per dedicar-se a la vida religiosa. Ho va fer com a pastor de l’Església evangèlica de Filadèlfia, adoptant el nom de germà Pere. Una activitat que l’ocuparà durant quatre anys.
El 1990 s’ho va repensar i va voler retornar al món de l’escena. El 1992, l’equip d’en Pasqual Maragall li va sol·licitar que composés una rumba catalana per animar l’acte de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’èxit va ser apoteòsic. La seva rumba “Hechicera gitana”, aquella que deia “Barcelona es poderosa… Barcelona tiene poder”, la van veure i sentir més de 3.200 milions de persones.
La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi ell 1998 i, deu anys després, l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la medalla d’or de la ciutat. El 3 de maig del 2011 fou nomenat Fill Predilecte de Mataró. Era la primera vegada que es distingia a una persona amb aquest guardó.
El 2008 en Peret va provocar un daltabaix familiar. Ell, que ja tenia 73 anys, es va enamorar bojament de la Cristina, una parenta gitana que sols en tenia 19. Va abandonar la llar i es va separar de la Santa. Però no s’hi va divorciar, doncs això últim és una cosa molt mal vista entre els gitanos. La nova parella es va instal·lar en un piset de Sant Sadurní d’Anoia, al davant mateix de la caserna de la guàrdia civil. Com era d’esperar, els amants no van perdurar més d’un any.
Els sis darrers anys de la seva vida, en Peret els va compartir amb una jove brasilera, la Roberta, que ell presentava com “la meva senyora” i a la que va dedicar la seva última rumba “Berta”.
El 27 d’agost del 2014, a conseqüència d’un càncer de pulmó que li havien diagnosticat un any abans, en Peret moria a la Clínica Quirón de Barcelona. L’endemà, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona es va instal·lar la seva capella ardent. El fèretre estava acompanyat per les seves dues vídues, vestides de rigorós dol. A l’esquerra, la Santa, acompanyada de tota la seva parentela. Diuen que no s’hi van veure gaires llàgrimes. A la dreta, la Berta, amb la cara mig tapada per unes grans ulleres negres. En el seu recordatori de mà hi havia escrit un dels seus més coneguts poemes: “És preferible reír que llorar y así la vida se debe tomar. Los ratos buenos hay que aprovechar y si fueran malos, mejor olvidar”. El dia 29, l’endemà, acatant la seva voluntat, va ser enterrat al cementiri de Mataró, al costat del seu avi i al so de la rumba gitana “El muerto vivo”■
