Cada 12 de maig se celebra el Dia internacional de la infermeria arreu del món. En una època on la feina dels professionals sanitaris ha salvat més vides que mai, la Revista Iluro vol fer el seu particular homenatge al col·lectiu d’infermeres i infermers de casa nostra. Aquesta setmana entrevistem a dues dones amb molts anys d’experiència atenent malalts a l’Hospital de Mataró. La primera d’elles és la Laura Ramírez, a qui els seus tutors d’institut van intentar convèncer perquè estudiés Telecomunicacions. Ella, però, ho va tenir sempre clar. “Tinc una fotografia amb 3 anys vestida d’infermera. Crec que la meva passió per aquesta feina era des de sempre purament vocacional”, reconeix.
La Laura va començar a treballar el 1996 i, malgrat exercir ara com a infermera d’anestèsia, sempre ha estat vinculada als malalts semicrítics i a les urgències. “He treballat molt al SEM i he vist coses realment impactants, però el coronavirus m’ha tocat. No tant per la gravetat de la malaltia, sinó per la soledat que ha generat. Els sanitaris hem acompanyat molta gent en el procés de final de vida. Portar aquest pes ha estat molt dur”, afirma. Segons la nostra protagonista, “qui no ho ha viscut en directe” mai sabrà com s’ha sentit el col·lectiu sanitari. Per tots ells, les imatges d’aglomeracions vistes a totes les televisions després de la fi del toc de queda han estat “una bufetada a la cara”.
Sobre la feina d’infermera, la Laura cita “l’empatia” com a un element clau. “Sempre has de veure la globalitat del pacient i tot allò que l’envolta. Això és molt important per oferir la millor atenció possible”, destaca. Si ha de donar un consell a les noves fornades d’infermeres i infermers, Laura Ramírez ho té clar: “Els diria que aprenguin a escoltar i que entrin a l’hospital amb una mentalitat oberta, per aprendre tant dels companys com dels pacients”. Aquesta manera d’encarar la professió els ajudarà a anar guanyant experiència “per poder actuar sota pressió en situacions crítiques” ■
Sempre has de veure la globalitat del pacient i tot allò que l’envolta
La segona protagonista de l’entrevista és la Yolanda Manzano, infermera de salut mental de l’Hospital de Mataró. En el cas de la Yolanda, el seu primer ‘somni’ era dedicar-se a la fisioteràpia, però la carrera d’infermeria la va atrapar dins del món sanitari per sempre més. Des del 2000, Manzano treballa al servei de salut mental de l’hospital. “Vaig descobrir la salut mental l’últim any d’universitat i em va encantar. Des d’aleshores, sempre he estat lligada a aquest camp”, relata.
Molts de nosaltres associem sempre la feina d’una infermera a les malalties que compten amb un component més físic. Però… Quina és la feina d’una infermera de salut mental? “Acompanyar el pacient durant tota la seva malaltia. Les malalties de salut mental solen ser cròniques. La nostra funció és acompanyar la persona des de l’inici i durant tota la seva evolució, donant suport en les múltiples necessitats que aquesta desenvolupa”, ens relata la nostra protagonista. “Treballar la consciència de la malaltia, l’acceptació del tractament, i construir estratègies per assegurar que el pacient té uns bons hàbits… Això fem. Al final, el pacient de salut mental se sol descuidar molt. Nosaltres intentem que la seva qualitat de vida millori ■
El pacient és el centre
Durant la nostra conversa amb la Yolanda Manzano li preguntem quin és el component de la seva feina que més la fa vibrar; que més somriures li genera. La seva resposta no triga ni un segon en arribar: “els pacients”. “És molt maco veure com són capaços d’afrontar situacions complicades i assumir-les. Al final, en salut mental no tenim una prova física que demostri un diagnòstic, i això complica més l’acceptació. M’agrada quan el pacient entén que necessita ajuda i es deixa ajudar per tot l’equip multidisciplinar que hi ha a l’hospital”, ens explica.
A la Yolanda també li demanem què hauria de tenir una infermera per desenvolupar la seva tasca de manera excel·lent. Ella comparteix visió amb la Laura Ramírez. “Una infermera ha de saber escoltar i tenir molta paciència. Sempre dic que, si t’agrada la feina, tot és molt més fàcil. A vegades t’emportes històries dures a casa, però també vius moments molt reconfortants. Sentir que ajudes algú és una de les millors experiències que una persona pot tenir”, valora.
Per tancar l’entrevista, pronunciem la paraula més expressada per tots i totes en l’últim any: coronavirus. Haurà afectat la pandèmia als pacients de salut mental? “I tant que sí. Hem detectat que moltes persones han tardat més a demanar ajuda per por a venir a l’hospital. Ens han arribat pacients en situacions clíniques pitjors de les habituals”, adverteix Yolanda Manzano. Escoltats els seus testimonis, aquest text només pot acabar amb un etern ‘gràcies’ ■
