Jordi Carbonell, metge i escriptor mataroní, escriu la secció ‘Mataronins singulars’, un espai de biografies sobre mataronins destacats
Un text de: Jordi Carbonell, metge, cirurgià i escriptor mataroní
En Pep Feliu, també conegut pels seus companys com en Pepitu, és un pencaire obsessiu. Sens dubte, és el cirurgià més treballador que he conegut, i això que de metges del ram del bisturí n’he conegut una pila. A l’hora d’enfundar-se els guants i d’anar per feina, ell els guanyava a tots.
Recordo que, fa alguns anys, en una paret de la sala de treball i d’estudi que els components de la unitat de cirurgia general teníem a l’Hospital de Mataró, hi penjava un pòster amb la caricatura de tots els membres del servei. Estàvem amuntegats dins d’un quiròfan. Cadascú portava un estri que identificava la més característica de les seves aficions. La d’en Pepitu Feliu crec que era molt ben trobada.
El podrien haver dibuixat tocant el piano, un dels instruments musicals que havia estudiat durant anys i que tocava gairebé a la perfecció. O bé practicant l’escalada en una de les parets d’aquella suposada sala d’operacions, o corrent la marató, esports que el feien vibrar. Però no, en aquell dibuix en Pep estava pescant amb canya i, de l’ham d’aquest instrument, hi penjava un peix saltironejant. El més significatiu d’aquella caricatura era que, de la mateixa manera que, segons diuen, en època dels almogàvers tots els peixos de la Mediterrània portaven les quatre barres pintades a la ventresca, el peix d’en Feliu hi duia escrit l’acrònim M.I.
Als hospitals tothom sap que les inicials M.I. No signifiquen cap altra cosa que no sigui Medicina Interna. Aquella caracterització del, en aquell moment, jove operador Josep Feliu no s’havia fet perquè se li conegués cap afició a la pesca marítima, doncs tots sabíem que no era un home de mar, sinó que era un bon aficionat a la muntanya.
En Pep va ser dibuixat amb una canya i un peix perquè, invariablement, cada matí, abans d’entrar a quiròfan, feia una volta pel servei de Medicina Interna amb la intenció de “pescar” algun malalt ingressat amb la possibilitat que necessités una intervenció quirúrgica. Dins l’ambient sanitari és de tots conegut que les grans fonts de pacients quirúrgics, a més del Servei d’Urgències, són: els metges de capçalera de la rodalia i el servei de M.I. del mateix hospital.
A l’Hospital de Mataró quan algú volia localitzar al doctor Feliu primer telefonava al quiròfan. Si no hi era, calia trucar al servei de Medicina Interna. Com us he dit, en Pepitu, que era un treballador infatigable, per assegurar-se la feina cada dia havia de passar per l’esmentat servei amb la finalitat de regar les flors. Fins fa un any, que és quan es va jubilar, el doctor Feliu encara feia alguna que altra incursió diària pel servei de Medicina Interna. No sé si amb canya, o sense.
Fa molts anys, potser quaranta, en un dels primers correfocs que es van celebrar a Mataró per les festes de Les Santes, el doctor Feliu va patir unes serioses cremades que li afectaven ambdues mans, cosa que el va fer restar de baixa durant una temporada. Tot el personal de l’hospital i bona part de la ciutadania ho va viure amb un esglai al cor. “Podrà tornar a operar i a tocar el piano, el doctor Feliu, amb aquestes cremades?”, ens preguntàvem tots.
Afortunadament va tenir sort. Es va recuperar totalment, sense la més mínima seqüela. Va seguir treballant i operant més que ningú, fins arribar a ser un dels millors i més eficients cirurgians que ha conegut l’Hospital de Mataró. Quan tot just acabava de jubilar-se, va esclatar la pandèmia del coronavirus. En Pepitu, com molts altres, no s’ho va pensar dues vegades: es va presentar al Servei d’Urgències per oferir-se com a voluntari per a tot el que faci falta. Evidentment va seguir treballant com una formiga.
