Mataró és casa seva i el CN Mataró, el seu hàbitat natural. Fa dues dècades, Gàlia Dvorak era considerada la nena prodigi del tennis taula espanyol. Avui, 20 anys després i amb tres participacions als Jocs Olímpics formant part del seu currículum, ens citem amb ella per saber com està vivint l’etapa de més maduresa de la seva carrera. “El tennis taula és la meva vida. Vaig començar a jugar perquè els meus pares s’hi dedicaven de manera professional, però mai m’esperava que amb 33 anys continuaria competint”, afirma la nostra protagonista. De petita, a la Gàlia no li agradava “ser la noia estranya” que jugava a un esport “que quasi ningú coneixia”.
De fet, tal com ella mateixa explica, el tennis taula no la feia vibrar especialment. “Ningú em va preguntar si volia jugar. Em van posar una pala a la mà i em van dir: toca fer això. La veritat és que no gaudia entrenant. Només m’agradava guanyar. Però després de quedar campiona de l’europeu juvenil vaig adonar-me que seguir el camí del tennis taula era el que em feia feliç”, reconeix Dvorak.
Sens dubte, la influència dels seus pares ha incidit molt en formar el caràcter competitiu de la Gàlia. A casa seva, l’educació esportiva estava basada en la metodologia soviètica: molt entrenament i disciplina constant. “Els meus pares van ser molt durs. Ells eren jugadors de la URSS i només coneixien aquest sistema de fer les coses. Em va costar d’assumir, sobretot perquè em comparava amb nenes que tenien vides més fàcils. Però ara els hi agraeixo molt, perquè gràcies al caràcter que em van forjar hi ha coses que em resulten molt més fàcils d’aconseguir”, afirma la jugadora olímpica de tennis taula. Durant l’entrevista, la nostra protagonista ens confessa que, quan era petita, el seu pare mai la deixava guanyar i que, de fet, “ell es va retirar quan va començar a veure que jo ja li podia causar problemes”.
Segons Gàlia Dvorak, hi ha molta diferència entre les tradicions d’esport d’alt rendiment de cada país. “A l’Europa de l’est i Àsia, els jugadors i jugadores de tennis taula són com màquines. Juguen tots igual. A Europa no som els millors, però sí que innovem més. Les variants més creatives del joc surten d’aquí, perquè competim més lliures i ens divertim més”, argumenta Dvorak. Precisament és en una petita ciutat mediterrània del vell continent, Mataró, on la Gàlia hi ha trobat el seu lloc en el món; la seva llar. “No em puc imaginar viure en un altre lloc. Vaig arribar a la ciutat amb 11 anys i em sento tan mataronina que mai he volgut marxar. La vida tranquil·la de Mataró em fa feliç”, ens exposa amb un somriure ■
A casa seva, l’educació esportiva estava basada en la metodologia soviètica: molt entrenament i disciplina constant
Als Jocs, amb la roba ben neta
Aquest estiu a Tòquio, Gàlia Dvorak espera poder disputar els seus quarts Jocs Olímpics. La seva primera experiència olímpica la va viure el 2008 a Pequin. Després vindria Londres 2012 i Rio de Janeiro 2016. “Formant part d’un esport minoritari sempre tens la sensació que no es valora prou la teva feina. Als Jocs això et marxa de dins, perquè hi vius un sentiment de pertinença increïble. Connectes amb molts esportistes iguals que tu i penses: aquesta és la meva gent”, afirma la Gàlia.
Els records viscuts a Pequin 2008 formen part de l’àlbum de vivències preferit de la nostra protagonista. A la Xina, el tennis taula és un esport de masses i poder debutar en uns Jocs Olímpics allà va ser immillorable per la mataronina. “L’organització va ser brillant. Els xinesos controlaven cada detall al mil·límetre. Inclús la roba t’arribava cada dia, no sabem com, neta i plegada al llit de la teva habitació. Poder veure cada dia a Kobe Bryant al menjador o coincidir amb Rafa Nadal a la porta de l’apartament… Va ser espectacular”, rememora. Ara, a Tòquio 2021, Gàlia Dvorak espera “oferir la seva millor versió” ■
Ser atleta d’alt nivell
La Gàlia ha viatjat per mig món gràcies al tennis taula. S’ha nodrit de cultura i paratges increïbles a tots els països on ha estat, i ha descobert que podria viure perfectament a Austràlia; un dels seus llocs predilectes. Però darrere de totes aquestes experiències apassionants s’hi amaguen una dedicació i un esforç permanents. “Quan era més jove entrenava sis o set hores al dia. La veritat és que l’esport d’elit no és gens saludable. Us aconsello visitar el CAR de Sant Cugat i veure un sol entrenament de la selecció espanyola de natació sincronitzada. Quedareu impressionats”, adverteix la nostra protagonista.
Actualment, la mataronina ja no realitza sessions de preparació tan maratonianes, però sí que continua fent dos entrenaments diaris. Com a esportista d’elit, sempre ha defensat la importància de treballar cos i mentalitat a parts iguals. “Jo sempre he treballat amb psicòlegs del CAR. Crec que tinc habilitats per gestionar les emocions dins d’un partit, suposo perquè els meus pares ja m’ho feien treballar de petita. Conec casos de jugadors que tenen un talent enorme, però que no assoleixen resultats al màxim nivell perquè no han desenvolupat aquestes habilitats mentals”, assegura. Cada cop que entra en una pista, la Gàlia es transforma en un animal competitiu. Fora d’ella és una persona totalment diferent. Tranquil·la, poc competitiva, enamorada del seu gat Sheeran i impulsora d’un canal de YouTube (Pingponged TV) sobre tennis taula amb la seva gran amiga Matilda Ekholm, també jugadora professional ■
Apunts
UN OBJECTIU: FER CRÉIXER EL TENNIS TAULA FEMENÍ.
UN VIATGE: ISLÀNDIA.
UNA LLIÇÓ: MILLOR TENIR UN LLAPIS PETIT QUE UN CAP MOLT GRAN.
UNA PASSIÓ: LA LLUITA PELS DRETS HUMANS, PELS DRETS DE LES DONES I PELS DRETS LGBT.
