Parlar amb l’Antonio Campoy i comprovar la seva noblesa és ben bé una experiència totalment enriquidora i capaç de tombar qualsevol prejudici. Aquest lluitador mataroní estrella del kick boxing ha aconseguit tot el que voldria qualsevol amb aquest esport, a força de sacrifici físic i, sobretot, de fortalesa mental. El seu joc de cames és tan conegut com els seus combats, les quals arriben tan alt i tan lluny com les notes de la guitarra que li agrada tocar amb la seva altra passió admirada: el flamenc. Un estil musical que també li ha donat moltes alegries, ja que d’aquí ve el seu mot esportiu i és el que sempre sona quan està a punt de pujar al ring com el segell d’una pròpia identitat esportiva. La seva és una d’aquelles històries que si no existís s’hauria d’explicar.
Tot va començar quan, amb només 4 anys i agafat de la mà del seu tiet, va trepitjar per primer cop un gimnàs per practicar taekwondo. Poc després de començar i a l’observar una classe de kick boxing, on es combina el joc de cames i punys diferenciant-se així de la boxa, li va cridar tant l’atenció que un cop va provar aquesta disciplina ja es va quedar per sempre, poc després de complir 16 anys. Va ser així com va anar combinant ambdues disciplines fins als 19 anys, on la seva afició va passar a convertir-se en el que avui dia té el seu propi reconeixement a escala mundial. Ara, amb 33, i amb la mateixa força del principi, l’Antonio alterna els seus combats amb la seva faceta com entrenador al seu gimnàs de Mataró, el ‘Team Antonio Campoy’, on els seus alumnes segueixen les passes de tot un ídol en aquest esport d’individualitat.
Entre altres títols en l’àmbit nacional com etern guanyador – de 43 combats només ha perdut 4 i tres d’ells per considerar-los nuls-, el triomf més destacat és quan va obtenir el cinturó guanyador al campionat europeu de kick boxing K1, en 2019. Aquest també va ser el moment en què una de les seves puntades acrobàtiques va fer-se viral i, alhora, quan va aconseguir ser el primer espanyol que va firmar un contracte amb ‘Glory’, la promotora ‘Champions League’ d’aquest esport que es va veure truncat per la maleïda pandèmia i que ja no ha sigut possible reprendre.
Tanmateix, aquest “cop” de mala sort tampoc va ser un impediment, ja que paral·lelament obria el seu propi gimnàs a Mataró, i ha continuat fent combats a escala nacional i internacional, tot mentre combina el seu paper com entrenador i lluitador a parts iguals, ara també amb la seva recent paternitat d’uns preciosos bessons i el suport inestimable de la seva família.
La ment és més valenta que el físic
Davant la pregunta si creu que el seu esport està prou reconegut en l’àmbit nacional, la seva resposta és contundent: potser faltaria més suport sobretot per part de les entitats polítiques. I això també pot passar per un prejudici inicial o una falta de cultura social davant d’un esport que pot semblar “agressiu” de primeres, però que tal com expressa el lluitador té molt més darrere: “Aquest esport requereix astúcia, intel·ligència, estratègia… és complet. El públic se sol quedar només amb veure dos lluitadors a un ring, però se sorprendrien del que visc al meu gimnàs. Entreno a lluitadors de fins a 50 i 60 anys, perquè els hi agrada, els hi desestressa i sobretot perquè ajuda a sumar, a treure’s les pors i a conviure amb altres companys amb les mateixes aspiracions”.
I aquesta és la gran qüestió. Al contrari del que pugui semblar aquest esport va més de noblesa i disciplina mental que de virtuts o força física. Implica un nivell de superació personal que no tothom està preparat per fer-ho. Es necessita una fortalesa mental extrema, sobretot en èpoques de preparació abans de cada combat, on l’Antonio ha de passar pel procés de 8 setmanes on ha de deshidratar el seu cos, restringir la seva dieta i així poder estar al pes ideal quan toca pujar a la bàscula just el dia abans de sortir a la “guerra”, com diu ell. I quan se surt a la guerra, per descomptat, t’has d’embrutar les mans de bona actitud i sacrifici esportiu. La humilitat també és una de les seves grans aliades, la qual fa que mai abaixi la guàrdia i que sempre estigui en constant preocupació per ser cada dia millor en un esport que no sols deixar treva; tampoc si es produeix la temuda derrota: “A diferència d’altres esports, en aquest mai et pots donar per vencedor fins que no sona la campana, ja que qualsevol cop pot tirar-te a terra i pot fer que ho perdis tot en un segon, així que si ets una persona competitiva et pot costar encaixar les derrotes”.
Malgrat tot, aquests moments no deixen pas a la por, només al respecte de saber que t’enfrontes a un adversari amb la mateixa preparació que tu: “assumir en un moment donat que l’altre és millor és també una oportunitat per créixer”, així que saber guanyar i sobretot aprendre a perdre només depèn d’un mateix.
El pròxim combat, a casa
El pròxim dissabte 18 de febrer a les 17:30h és el moment escollit per la primera vetllada de combat de fons de kick boxing de l’Antonio a Mataró, un esdeveniment que rep per nom “Trofeo Antonio Campoy” i que s’esdevé com un merescut reconeixement al lluitador que ja s’estava fent esperar en gairebé 30 anys de carrera esportiva. La il·lusió de combatre a Mataró -també amb la gran responsabilitat que per ell suposa-, promet ser una de les vetllades més especials de la seva carrera, ja que la ciutat és la còmplice dels seus inicis i que ara el veurà de nou convertit en tota una estrella del kick boxing. Se celebrarà al poliesportiu de la Llàntia (c/Euskadi) i s’espera que s’exhaureixin les 800 entrades que ja s’han posat a la venda. Tot un espectacle mixt on també hi haurà lloc per tres noies lluitadores que també pujaran al ring aquella nit. L’espectacle serà transmès pel canal ‘Fight Time’ de Youtube, des d’on es podrà seguir.
Aquest és el primer dels tres combats que l’Antonio té programats aquest any. Els pròxims seran a Palma de Mallorca i, al maig, a Marbella. Quan això passi, el lluitador mataroní flamenc es veu fent alguns combats puntuals, però amb una retirada cada cop més present, malgrat que mai deixarà la disciplina, sinó que continuarà practicant-la com entrenador al seu gimnàs, on com ell diu “no forma a lluitadors sinó a persones”. I amb això ens quedem, amb la qualitat humana de qui utilitza els punys per créixer i no per fer mal, sempre amb els seus “cantes” flamencs de fons i una disciplina emocional més que envejable, perquè els somnis, sobretot, s’han de lluitar, també si es compleixen a sobre del ring i a pit descobert.
